Hi ha ments que arriben al món amb les finestres tancades. No per por, sinó per costum. La imaginació no s'entrena: s'allibera. I alliberar-la comença per un gest petit, gairebé imperceptible: deixar de jutjar el que sorgeix. Cada pensament que censures és un univers que mai habitaràs. Accepta el que apareix. Observa-ho. Deixa-ho respirar. L'horitzó no s'amplia buscant més lluny — s'amplia aprenent a veure el que ja és aquí.

La passió no és un estat d'ànim. És una disciplina silenciosa. Allò que t'obsessiona t'està dient alguna cosa sobre qui ets quan ningú t'observa. No ho ignoris. Alimenta-ho. Una ment que es permet desitjar sense restriccions construeix mons que la raó sola mai podria concebre. No se trata de trabajar más, ni de saber más. Es tracta d'atrevir-te a voler més — amb tota la intensitat que això implica. La curiositat no demana permís. Tu tampoc hauries.

Les paraules arriben tard. Sempre. Abans que puguis nomenar alguna cosa, ja ho has sentit — en la pell, en la respiració, en aquell espai entre un segon i el següent. Aprèn a viure-hi. Habita el que encara no ha passat com si ja fos un record: amb la nitidesa del viscut, amb la calidesa de l'enyorat. El misteri no és una absència. És la forma més honesta de presència. I quan finalment arribin les paraules, ja no les necessitaràs per explicar res. Només per recordar.